EL C.C. SANT JORDI DESVALLS PARTICIPA EN LA CURSA A PEU TRANS-CAT

Un dels nostres components del Club Ciclista Sant Jordi Desvalls va participar en l'edició d'aquest any de la Trans-Cat. Una Cursa que transcorre entre: El Bergadà, El Ripollès, La Garrotxa i l'Alt Empordà. Aquí us deixem un escrit que ens ha fet arribar on explica les seves emocions en aquesta cursa. ESCRIT DE MIQUEL GARCIA: La meva primera cursa de muntanya. Vaig escollir aquesta cursa per posar-me un repte. Mai hagués pensat que podria viure tantes aventures amb tants pocs dies. La primera etapa al Pedraforca,sense tenir clar com aniria però amb la motivació a dalt de tot,va començar el primer repte. Iniciem els primers passos cap al Comabona,el ritme és suau , les cames fresques i lleugeres, segueixo el grup observant el ritme que imposen,em sento còmode. Arribem al primer avituallament i comença la pujada on conec a dos companys,en Jordi i en Toni, dos grans persones. El ritme és còmode i aviat em diuen si vull passar,accelero i ho provo. Al cap d’uns metres miro i els he perdut,atrapo a varis corredors i a un kilòmetre i mig del cim,em trobo a en Llorenç,un corredor amb gran experiència en maratons,i una gran persona.L´adelanto i faig el cim,el meu primer cim!Les vistes són precioses,firmo la nostra estimada senyera i comença la baixada. Intento gravar amb el mòbil però és complicat.Al cap d’una estona en Llorenç m’adelanta i continuo baixant fins atrapar l’Albert,un noi amb gran potència a les pujades i un ritme inicial molt bo. L’adelanto i al cap d’uns metres sento una veu que crida: ei! per aquí no! Merda, m’he passat el corriol! Gràcies company te’n dec una! M’ajunto amb ell i comencem una conversa molt agradable. Els kilòmetres van passant però amb l’Albert es fan més còmodes. Cinc kilòmetres abans de l’arribada, li demano si li fa res que tiri una mica,e m sento força bé i al cap d’una estona ens espera una sorpresa, una pujada! Però forço i amunt. A la baixada pateixo molt per culpa del genoll, però només penso en arribar. Quan estic a pocs metres, veig un corredor i accelero amb totes les meves forces per creuar la meta. L’atrapo i arribem tots dos esperitant com dos nens! Ja tenim la primera etapa aconseguida!!! L’endemà em desperto a les 4 i començo a fer voltes pel llit, quins nervis! Ja i som! La segona etapa amb el compte enrere i la música del crac de l’Oriol. Comencem pujant cap al Cota Pubilla. Aquest dia pugem un grup molt nombrós tot parlant i escoltant històries, els kilòmetres van passant i el paisatge cada cop és més impressionant. Quan falten pocs kilòmetres pel segon avituallament, m’adono que em queda poca aigua i havia de racionar-la. Anem planejant i baixant però començo a notar la falta de líquid. Les cames em comencen a pesar i no em sento bé. Per fi, l’avituallament, però massa tard,estic amb una mica de "pàjara". Mengem una mica i comencem una pista, però les cames em pesen i necessito afluixar una mica. Camino i miro d’agafar forces. Al cap d’uns metres prenc el primer gel de la meva vida! i al cap d’una estona començo a sentir-me millor. Arribo a l’últim avituallament i em trobo a l’Albert. -Què et passa Miquel? -He tingut una "pàjara" i una petita reblincada. Mengem una mica tots dos i començo a tirar tot sol. Em sento cada cop més fort i baixo cada cop més còmode. Quina sensació el gel, m’ha carregat a tope! puc apretar i disfrutar fins la meta. Per fi arriba l’etapa reina!!! Després de fer un bon escalfament, per culpa de no poder dormir, comença la cursa que tothom respecte. El ritme inicial és molt alt. Afluixo,no els puc seguir,els començaments em costen molt i m’estimo més reservar-me. M’atrapa un corredor, em sento còmode amb el seu ritme,les cames estan lleugeres i els kilòmetres van passant. Arribem a l’avituallament, carreguem líquid i sortim pitan. Quan comencem a vorejar el riu, ens atrapa un grup nombrós de corredors,són les parelles que es juguen el pòdium i algun més. Continuem i comencem la pujada cap al pic de les bruixes. Un corredor ens adelanta i jo opto per seguir-lo, m’hi enganxo al darrera i al cap d’uns metres em diu que si vull passar. Em sento bé i passo. Gràcies!Al cap d’una estona m’adono que m’he perdut,he arribat a una riera sense sortida. Merda! Crido fort i uns companys em contesten. Agafo pel recte, pel mig dels matolls i em clavo alguna espina i pujo amb totes les meves forces. Els torno a atrapar. Tot i l’esforç em sento bé i torno adelantar-los. Estic disfrutant pel tipus de pujada,és lo que més m’agrada! Quan estic arribant al cim,sento a en Gerard que diu: arriba un! i en Narcís, el meu compi que diu: guaita’l!!! Molt bé nanu!!! Firmo la senyera i en Narcís tot corrent darrera meu em diu: vas 11! -no em tenies que haver dit això,li dic. La pressió fa efecte i començo la baixada com si fos l’última. Estic bé i puc baixar ràpid. Estic sol i intento estar el màxim atent per no perdre’m. Tot i això he de recular un parell de cops per distracció. Començo la pista de tornada i sense deixar de córrer però amb les cames amb síndromes de cansansi, arribo a l’avituallament. Amb poc temps,carrego líquid,menjo una mica i la Cristina em tira aigua pel cap i...sant tornem-hi!Sembla que m’he recuperat una mica. Arribo al bar i veig la meva family i els meus amics. -Ostres no contàvem veure’t encara! Ànims!!! Agafo l’asfalt i tot i que no m’agrada, troto i troto només pensant que falta poc per la meta. Els últims kilòmetres se’m fan eterns i amb problemes arribo al càmping, ja hi som! per fi!!! Últim dia, última etapa, Cantallops. Avui tinc una motivació més, el meu repte. Tinc en Llorenç el 10 a només 6 min i per mi, és una motivació més poder estar al costat d’un corredor com en Llorenç. Iniciem la sortida i la gent marca un ritme molt fort. Jo, com sempre, començo prudent però sense contar amb el problema que tindré. Cap al segon kilòmetre, noto un gran dolor a la cama dreta. Paro,estiro,m’assec, què em passa? tothom em passa i al cap d’uns minuts desapareix tal com ha vingut. Començo a trotar com si tingués ales i sense pensar amb les conseqüències, corro i corro adelantant per on puc als meus companys. Les cames m’acompanyen, la respiració és forçada però no puc parar. L’avituallament, agafo menjar però no paro. Corro i corro fins que la pujada comença a ser més prolongada. Començo a notar el cansànci de les cames i les pulsacions altes .Mira’l, el meu repte, en Llorenç! El tinc a uns metres però prenc una decisió, aquest és el meu lloc. Tinc una gran fatiga que m’està passant comptes pel sobreesforç i ja estic content de com he passat aquests 4 dies. Afluixo i m’atrapa l’Albert, m’ajunto amb ell i fem la pujada junts i amb un altre noi. És la pujada que més m’ha costat. Les cames han quedat sentides i no asseguro els passos. Tinc 10 km per endavant i en aquest esta em costaran molt!però les ganes d’arribar m’ajuden a fer un últim esforç. Quan estic arribant,amb els pulmons frescos però amb les cames destrossades veig la meva família a uns metres de l’arc i tot mirant els ulls de la meva petita, la Laura, li dic si vol creuar la meta amb mí. Sense ni pensa-ho, m’agafa la mà i amb tota la il•lusió, arribem junts. Ara sí,puc dir que he acabat la Trans-cat!!! Gràcies a tota la organització i a tota la gent que he conegut per fer que aquests 4 dies hagin estat inoblidables!!! Gràcies a tots!!! ---------------------------------------------------------------------